CANTIGUES EN LA CORT D’ALFONS Xé EL SAVI S. XIII
Concert comentat
Fins al segle XIV l’idioma per a la poesia i les cançons en els regnes de Castella, Lleó i Portugal era l’antic idioma gallec, anomenat tècnicament galaic-portugués. En la cort d’Alfons X el savi, 1253-1284, el castellà té la seua implantació definitiva com a idioma oficial per als documents científics i històrics, suplantant al llatí. Però la poesia i la música s’escriuen en el dolç idioma galaic, que va donar tan meravellosos fruits en la literatura de l’època.
MÚSICA ANTIGA-EDUARDO PANIAGUA
César Carazo Cant i viola
Wafir Sheik llaüt i percussió
Eduardo Paniagua Saltirio i flautes
“CANTIGUES EN GALAIC-PORTUGUÉS”
CANTIGUES D’ALFONSO Xé EL SAVI 1221, ARRELS DE LA MÚSICA EUROPEA
I CANTIGAS DE AMIGO
1- ALFONSO el Sabio 1221-1284. “Mozárabe”,CSM 76 (Instrumental)
2- MARTÍN CÓDAX, Vigo, S. XIII “Mandad´ei comigo” Cantiga de amigo 2
II CANTIGAS DE AMOR
3- ALFONSO el Sabio 1221-1284. “Monja y caballero” “Do dem´a perfia” CSM 285
4- ALFONSO el Sabio. “Par Deus, senhor” CBN 470
Contrafacta: melodía Maluf andalusí de Túnez
III CANTIGAS DE ESCARNIO
5- ALFONSO el Sabio 1221-128. “La Bestiola” (Instrumental) CSM 354
6- ALFONSO el Sabio. “O que da guerra levou cabaleiros” CBN 496
Contrafacta Cantiga das Mayas CSM 406
IV CANTIGAS DE LOOR A SANTA MARÍA
7- ALFONSO el Sabio. “Vieja y niña” “Vella e menina” Cantiga de loor, CSM 180
8- ALFONSO el Sabio. “Alva de los albores” Cantiga de loor, CSM 340
V CANTIGAS DE MILAGROS NARRATIVOS
9- ALFONSO el Sabio. “Los corsarios” “A que defende do demo” CSM 359
10- ALFONSO el Sabio. “La espiga de trigo de Atocha” “Tant´aos pecadores”CSM 315
11- ALFONSO el Sabio. “La nave del mar de Alicante” “En cuantas guisas”CSM 339
VI CANTIGAS DE DANZA
12- ALFONSO el Sabio. “Los siete gozos” CSM 1
13- ALFONSO el Sabio. Danza del ajedrez, CSM 77
CSM – Cantigas de Santa María
CBN – Cancionero Biblioteca Nacional de Lisboa
NOTES AL PROGRAMA
Cantiga és el nom dels poemes i cançons en idioma galaic-portugués. Es denominen de “amic” quan és l’enamorada la que canta, i de “amor” quan és l’amant el que canta a la seua estimada. Altres gèneres com “escarnI” i “maleir” tracten continguts de sàtira amb múltiples motius: polítics, ironies personals, desenganys, etc.
L’Occident europeu des del segle VI, quasi íntegrament, està marcat per una sèrie de prohibicions de les autoritats religioses sobre els cantica amatòria et turpia realitzats per choreis femineis. Es condemnava el repertori per considerar-lo corpori i sensual. Carlemany (any 789) ordena que “Cap abadessa s’atrevisca a abandonar el monestir sense el nostre permís, que les cel·les de les monges estiguen ben tancades, i que de cap manera gosen escriure ni enviar winileodas(cançons d’amic)”.
El punt d’arrencada de la cançó amorosa femenina coneguda, quan la dona que s’erigeix com a conductora del cant, apareix per primera vegada en les moaxajas de la poesia musical aràbic-andalusa. Els trobadors occitans en el mitjà aristocràtic del segle XII, inspirats en el món andalusí, desenvolupen la literatura de l’amor talles (fin’amors). Prèviament en el sud d’Espanya ha florit en el segle XI les jarchas, xicotets poemes de caràcter popular bilingües de l’incipient idioma romanç i de l’àrab.
A la cort castellana-lleonesa d’Alfons VII arriben cap a 1135 els nous models lírics amb trobadors com Marcabru, amb els diàlegs entre veus femenines i masculines.
La tradició lírica galaic-portuguesa naix en aquest temps amb les seues modalitats de cantiges d’amor, amic, escarn i maldizer. Si en la literatura provençal trobem diverses autores, com Beatriz comtessa de Dia, en la galaica no s’ha trobat cap trobadora. Quant a música només s’ha conservat les cançons de Martín Codax, trobador de Vigo de finals del segle XII i les de Don Denis el rei poeta. Les cantiges d’amic de Martín Codax són cançons d’una xica enamorada que compta el seu dolor per l’absència del seu estimat, la seua alegria per una pròxima trobada, la seua necessitat de confidències a la seua mare i amigues i el desassossec per la tardança de l’arribada del seu amic. L’enamorada comença i acaba aquest relat interrogant a les ones de la mar de Vigo.
LES CANTIGUES DE SANTA MARiA d’Alfons XÉ el Savi, 1221-1284.
Les Cantiges de Santa Maria, compreses en quatre còdexs de pergamí del segle XIII, constitueix l’obra lírica més important de l’Espanya medieval. Escrites en l’idioma galaic-portugués, són quatre-cents vint-i-set poemes que ens han arribat amb la seua corresponent notació musical i adornats amb extraordinàries miniatures. Combinen relats de miracles difosos en l’Edat mitjana amb lloances a la Mare de Déu, testimoniatge de la devoció mariana que es desenvolupa paral·lelament a la construcció de les catedrals gòtiques.
Es considera l’obra més personal d’Alfons X, apreciant-se en ella l’ordenació estructurada de tots els seus elements, encara que procediren de diferents llocs i diversos col·laboradors. Des de la primera redacció del cançoner, produïda cap a 1260, es reflecteix una estructura estètica en la qual el rei Alfons inclou les seues originals trobes personals i un disseny simbòlic unitari. Trobador tardà, tria la tradició del “amor cortés” amb el gest d’entregar a la seua Dama els còdexs de pergamins amb les cançons a ella dedicades.
El repertori és d’extraordinària riquesa ja que les seues melodies són totes diferents i originals. L’estructura formal d’estrofes amb refrany les fa aptes per a la participació popular.
Fins al segle XIV l’idioma per a la poesia i les cançons en els regnes de Castella, Lleó, Andalusia i Portugal era l’antic idioma gallec, anomenat tècnicament galaic-portugués. En la cort d’Alfons X el savi, 1253-1284, el castellà té la seua implantació definitiva com a idioma oficial per als documents científics i històrics, suplantant al llatí. Però la poesia i la música s’escriuen en el dolç idioma galaic, que va donar tan meravellosos fruits en la literatura de l’època.
Les miniatures de les Cantiges de Santa Maria són un document preciós, no sols per la perfecció de dibuix i color, sinó a més per la informació que aporten sobre la vida quotidiana de l’Espanya medieval de les cultures cristiana, àrab i fesol. També tenen gran valor iconogràfic, perquè cada deu Cantiges apareixen dibuixats nombrosos instruments musicals. En alguna de les narracions podem trobar escenes amb cant i dansa, que hui constitueixen la font principal del treball de reconstrucció dels instruments i de l’ambient musical per a la seua interpretació.
En el segell Pneuma estem gravant l’Antologia de les Cantiges, actualment 39 CDs editats.
EDUARDO PANIAGUA
PREMI MÚSICA CLÀSSICA 2009 DE L’ACADÈMIA DE LA MÚSICA D’ESPANYA (Finalistes: Plácido Domingo i José Carreras). Nominat en 1997, 2000 i 2004.
PREMIS UFI 2010, 2011, 2013 MÚSICA CLÀSSICA (Unió Fonogràfica Independent).
PREMIS MIN 2014, 2016, 2017 MÚSICA CLÀSSICA (Música Independent, UFI).
-PREMI GEMA (Associació De grups de música antiga d’Espanya) 2019 INVESTIGACIÓ (Projecte Antologia de les Cantiges d’Alfonso x el savi)
-PREMI GEMA 2019 MILLOR DIRECTOR MÚSICA HISTÒRICA
Nascut a Madrid en 1952, és arquitecte i especialista de la música de l’Espanya medieval. Als 16 anys grava els seus primers quatre discos amb el grup. Membre fundador dels grups Atrium Musicae, Cálamus i Hoquetus, s’especialitza en la música aràbic-andalusa. En 1994 crea els grups MÚSICA ANTIGA IBN BÁYA, per al treball musical sobre les Cantiges d’Alfons X i la música andalusina respectivament. En paral·lel funda i dirigeix el segell discogràfic PNEUMA. Pel seu treball i per la difusió d’aquestes músiques inèdites està rebent excel·lents crítiques i premis internacionals.
El grup MÚSICA ANTIGA, sota la direcció d’Eduardo Paniagua, és un conjunt d’especialistes en la música medieval espanyola. En ell treballen cantants i instrumentistes espanyols sobre projectes musicals i discogràfics de la cultura musical de l’Espanya de les Tres Cultures. Està realitzant l’enregistrament Antològic de les Cantiges d’Alfons X. Els seus últims treballs sobre la música andalusina han tingut excel·lents crítiques internacionals i suport de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional i l’INAEM, per la seua qualitat i per la recuperació del patrimoni musical hispà-àrab medieval.